Aigua, aigua, aigua

Després d'innombrables declaracions del nostre estimadíssim Conseller Baltasar sobre la sequera que pateix Catalunya... ja ha arribat la solució des de Madrid: Trasvassament de l'Ebre! Impressionant, els meus ulls no donaven crèdit al titular de La Vanguardia.

Primer que si transportàvem aigua en vaixell, que semblava un acudit de Mortadelo i Filemón. El debat va passar a ser si transportant-la amb tren fèiem menys el ridícul o no. Després que si trasvassàvem el Segre, i dic jo que essent el Segre un afluent de l'Ebre, trasvassar-lo equival a retirar-li caudal a l'Ebre, que en va necessitat si es vol que el delta de l'Ebre existeixi més de 50 anys. La idea de trasvassar el Roine mai va ser estudiada per l'il·lustríssim President Montilla per ser proposta de Convergència i Unió, i finalment l'ordre s'executa des de Madrid i l'il·lustríssim diu que sí, que aquesta és la solució temporal.

El primer que s'ha de destacar és que essent jo partidari que Catalunya pugui decidir per ella mateixa, m'estranya que m'envaeixi un sentiment de por envers la idea que qui decideixi sigui una persona com Baltasar. No demano que governi qui jo digui, demano que governi gent competent, encara que no comparteixin les meves idees. Si això no és possible, serem un país de tercera categoria en perill de descens, fent un símil futbolístic.

En segon lloc, jo em pregunto com és possible que, després de tota la campanya anti-Plan Hidrológico Nacional, anti-trasvassament i anti-tot, aquesta gent tingui la caradura de realitzar un trasvassament que afecta profundament la delta de l'Ebre. Sigui pels motius que sigui, és una decisió profundament hipòcrita. Però què més dóna? Total, Zapatero fa i desfà el que vol i els catalans el seguim votant... Jo no estava d'acord amb el PHN, i amb això tampoc. Hi ha altres maneres d'aconseguir l'aigua.

I ara deixem-nos d'històries i si aquest diu això i l'altre allò. Anen a resoldre el problema estructural: són eficients les dessaladores? No massa. Podran ser efectives, pero no eficients ja que la inversió en dessaladores augmenta a una xifra brutal. No sé si el trasvassament del Roine té un cost superior, però ho dubto, i en tot cas, que se'ns digui quin és el cost del projecte. Que ara el Pressupost de la Generalitat hagi augmentat com a conseqüència de l'Estatut d'Autonomia de Catalunya no vol dir que es puguin llençar els diners, perquè són moltes les coses a millorar i ha costat molt aconseguir els diners com perquè ara el tacticisme polític sigui responsable de la pèrdua d'una part d'ells.

I finalment, abordem la sequera. Quin és el consum d'aigua a Catalunya? 40% els pagesos, els qui més i els que més subvencions reben, que realitzen la professió més deficitària que pugui existir. Això comporta incoherències com la pujada de la tarifa de l'aigua quant el consum urbà d'aigua no representa més del 25% de l'aigua que es consumeix a Catalunya. El més "graciós" és que un 11% de l'aigua aprofitable es desperdicia... som un país de tercera. Avui em resigno. Potser després d'haver dormit torno a recuperar l'esma per reclamar menys incoherències. No és massa demanar...

De la prudència a l'immobilisme

S'atribueix a Epicur la següent cita: "La prudència és el més excels de tots els béns". En teoria, per arribar al màxim grau de felicitat possible, principi al voltant del qual gira tota la filosofia d'Epicur. Suposo que a l'època helènica, i per tant cosmopolita, de l'antiga Grècia, aquesta afirmació tenia el seu sentit. Ara, en un moment especial de la història humana, en el qual el cosmopolitisme sembla estendre's de la mà de la globalització, l'afirmació d'Epicur pot representar l'inici del fracàs en aquest món extremadament competitiu, innovador i interrelacionat.

Encara que no vull entrar a valorar les conseqüències de la globalització, un dels efectes que sembla haver desencadenat aquesta és l'autoafirmació dels pobles, especialment d'aquells amb voluntat de decidir sobre el seu futur com a conjunt. El procés globalitzador, que en un principi es creia que establiria una homogeneïtzació de les cultures dominants, i per consegüent una expansió del cosmopolitisme, ha provocat la reacció contrària: els pobles reafirmen la seva identitat, la seva cultura, història, llengua i tradicions pròpies, i en moltes ocasions, reclamen el dret més democràtic i legítim que existeix, per definició: l'autodeterminació d'un poble. Sí, sí, dic legítim, perquè la legitimitat d'una forma de govern o d'un govern es regeix per la legitimitat que li atorguen aquells que estan subjectes a aquella forma de govern o govern. Per això és el principi democràtic per excel·lència.

Actualment, la prudència no és un catalitzador. La prudència tindrà els seus avantatges, però mai serà pionera en un món innovador i complexe com l'actual, ja que no predisposa a estimular les capacitats creatives de la gent, o a emprendre projectes, o a generar noves idees. En quasi tots els grans descobridors de la història humana i del coneixement humà hi trobem un punt de genialitat i de bogeria alhora. Són éssers humans que han viscut al marge de la prudència, que han transgredit els límits de la seva àrea de coneixement o camp d'actuació. Han anat més enllà, en part, perquè han tingut la valentia de fer-ho. Si aquestes persones haguessin estat prudents, ara potser l'immobilisme regnaria a Occident, i no coneixeríem la quantitat de coses que, segon a segon, va aprenent la humanitat.

Podria desenvolupar molt més aquesta idea, però que cadascú en faci les valoracions que consideri.

La demagògia

Què és la demagògia? Aquesta paraula s'ha posat de moda a la política i s'utilitza normalment per desacreditar els discursos d'altres forces polítiques, però com la definiríem? Això diu la Real Academia Española de la Lengua:
"1. Práctica política consistente en ganarse con halagos el favor popular.
2. Degeneración de la democracia, consistente en que los políticos, mediante concesiones y halagos a los sentimientos elementales de los ciudadanos, tratan de conseguir o mantener el poder."

I no sé per què, no m'acaba d'agradar aquesta definició. Potser perquè s'empra en un sentit diferent al de la definició. Molts cops s' atribueix a la demagògia allò que prové de l'idealisme, però el primer punt de la definició aniria més encaminat a atribuir a la demagògia els discursos populistes (que no populars, jeje).

Jo crec que el més important és el següent: la segona definició no s'ha de malinterpretar. És plenament legítim arribar al cor dels ciutadans, dirigir-se als sentiments de la gent en comptes d'apel·lar a la seva racionalitat. Ho comento perquè últimament llegeixo molt anti-Obama movement que afirmen que el Senador d'Illinois fa demagògia. És aquesta confusió de la qual parlàvem en la qual no s'hi ha de caure, perquè l'esperança i les il·lusions d'un poble no són cap ficció.

I ahir, llegint i aprenent, vaig trobar una altra definició de demagògia, aquesta gens acadèmica, d'Abraham Lincoln:
"La demagògia és la capacitat de vestir les idees menors amb les paraules majors."

Suposo que per idees menors s'entén idees que rebossen mediocritat, i per paraules majors, paraules grandiloqüents i carregades d'una fingida grandesa inexistent. Això no vol dir, però, que els discursos amb èpica siguin demagògics.

La decadència del sistema educatiu

La política educativa de la Generalitat de Catalunya, encapçalada durant 23 anys pel President Pujol, es va basar en la immersió lingüística, un model integrador que tenia com a objectiu la cohesió social catalana. Aquest model tenia els seus riscos, com la renúncia a l'excel·lència educativa o el fre al desenvolupament de les capacitats dels alumnes en favor de la integració, però la realitat social així ho requeria. Ara és hora de fer balanç, extreure les virtuds i els errors del model pujolista i reflexionar sobre els nous requeriments que planteja el futur. Però això no ho faré pas jo en aquest article, lògicament. Necessitaríem pàgines i pàgines per discutir sobre el model educatiu que volem. Em limitaré a assenyalar alguns aspectes del model actual que són tristos i pobres, i no crec que Catalunya vulgui ser trista i pobra.

En l'aposta per la integració, s'ha obviat el descens del nivell acadèmic. La llei educativa, a més a més, és àmpliament permissiva amb l'aprovació dels cursos d'educació primària i secundària encara que s'hagin suspès diverses assignatures. En tercer lloc, la tendència pedagògica dels últims temps aposta per suprimir les obligacions de l'alumne, i emprar la motivació com a motor de l'estudi escolar (veurem la falàcia d'aquest argument més tard). Cal sumar-hi, a tot això, la influència de la cultura mediterrània, pausada i benevolent, relaxada i poc exigent, enemiga de la cultura de l'esforç. Per últim, la perversió dels centres escolars a l'hora de qualificar els alumnes representa la decadència del nostre sistema.

Primer punt: per què la llei educativa estableix que es passi de curs encara que se suspenguin 4 assignatures, tant a primària com a secundària? És una cosa incomprensible. Es diu, es rumoreja, que aquesta mesura és per combatre el fracàs escolar. Caram! L'hem feta grossa doncs. Hem legalitzat el fracàs escolar! Ara és legal suspendre 4 assignatures i passar de curs, com si res no hagués passat. On es premia l'esforç? Quin incentiu s'ofereix? Ara diré una cosa que fa mal: el PP va limitar els suspensos a 2 per passar de curs, la qual cosa, si més no, era decent. Com a mínim no era un escàndol com ho és ara. Però aviat veurem que la llei, per culpa de la perversió dels centres educatius, serveix per a molt poca cosa.

En segon lloc m'agradaria destacar aquesta mentalitat que s'intenta implantar els últims anys com a motor d'estudi: la motivació. "Si no estic motivat, no puc estudiar", ens diu una veueta inconscientment. Quin argument més trampós. Com sorgeix l'estímul, la motivació? Despertant la curiositat dels alumnes, obligant a que es realitzi un mínim de feina perquè els alumnes puguin valorar si allò que estudien els agrada i els intriga o els avorreix. Si no hi ha un mínim d'obligació i de responsabilitat, l'alumne no respondrà. Perquè quan no se sap res, res no motiva. Només coneixent noves coses podem apreciar si ens interessen o no. Que no interessa? Cadascú sabrà quin mínim ha de fer per aprovar una assignatura que no li agrada. Però aquest mínim avui tothom se'l passa pel forro, perquè si sense aprovar també es passa de curs, per què esforçar-se, no? La llei del mínim esforç, això és el que transmet l'escola. Més endavant m'hi referiré.


Tercer: la perversió del sistema de qualificació que apliquen els centres educatius. És clar que l'escola avui en dia està regida per un cert... col·leguisme entre alumnes i professors, de vegades fins i tot directors. Aquest col·leguisme redueix la distància entre l'alumne i el professor, fins al punt que s'elimina la relació de subordinació, que passa a ser de coordinació. I es perd el respecte per la figura del mestre o professor, aquella persona que mereix un tractament respectuós perquè en sap més i perquè t'explica coses que no saps. Però amb aquesta reducció de la distància, ara els professors són amics dels alumnes. I els pares intercedeixen sempre que poden, perquè també han perdut el respecte vers la figura del mestre o professor. Amb això el professor es veu, en moltes ocasions, coaccionat, i en d'altres, simplement no ha entès que la seva posició requereix l'existència d'una certa distància amb l'alumnat per poder evaluar amb un criteri impecablement objectiu. Com és lògic, aquest criteri no existeix, molts cops, pel canvi de relació entre professorat i alumnat, el què porta a puntuar de formes sorprenents i subjectives. Mitjanes aritmètiques mai abans descobertes pels matemàtics, posarem un exemple aquí: un 3 del primer trimestre, un 4 del segon trimestre, un 7 del tercer trimestre, un 9 d'actitud (caram, nota d'actitud! Em pensava que l'educació obligatòria acabava a la ESO. Qui no vulgui ser a classe, que no hi vagi...). Mitjana? Un 7'5, lògicament. Encara que ponderéssim les notes de forma extrema i il·lògica, rarament sortiria aquesta mitjana. Doncs això, senyores i senyors, és el què succeeix als centres educatius a l'hora de puntuar, sobretot quan el col·leguisme aplica la seva influència amb més força que mai, al Batxillerat. Un sistema falsari, que es destapa quan arriba la Selectivitat: estic convençut que el 90% dels alumnes de Barcelona treu millor nota al Batxillerat que a la Selectivitat. Això demostra com s'inflen les notes als alumnes, sense comptar que la Selectivitat ha hagut de rebaixar el nivell acadèmic diverses vegades. Si no fos així, la diferència entre la nota dels centres escolars i la de Selectivitat seria massa escandalosa.

Ja per acabar... la cultura de l'esforç. Això gairebé no existeix a Catalunya. Ni aquí, ni a la mediterrània... en fi, aquest és un problema estructural. Sí, dic problema... perquè és la mentalitat que es transmet de pares a fills, la llei del mínim esforç... és el principi, conceptual i pragmàtic, del fracàs escolar. Jo crec que la cultura de l'esforç et dóna una lliçó important per afrontar la vida: les coses costen d'aconseguir. Costen esforç, o costen diners, o costen sofriment, o costen tot això a la vegada. Però donen una satisfacció inigualable quan s'aconsegueixen, perquè quan un s'esforça, encara que no tingui èxit a la primera, tindrà força per tornar-se a aixecar fins que aconsegueixi els seus objectius. Personalment, crec que sobre aquesta base hauríem de construir la societat, i garantir que tothom, independentment del color de la pell o de la classe social, pugui aconseguir els seus objectius i els seus somnis amb el seu esforç. Treballar perquè això sigui possible és treballar per la igualtat d'oportunitats. Però no, a l'escola es transmeten altres valors "fonamentals"... la no responsabilitat dels alumnes davant dels seus actes, la ja anomenada llei del mínim esforç... en fi, podria seguir però crec que m'he expressat amb claredat.

Espero que aquestes reflexions hagin servit per posar de manisfest alguns dels problemes del nostre sistema educatiu. Un amic em va dir una cosa que em va impactar molt, però amb la qual, de fet, ja m'hi sentia identificat: un estudiant hauria d'intentar ésser un professional de l'estudi. És lògic si es pensa que és la seva, i molts cops la única, responsabilitat que té l'estudiant.

Texas, Ohio... i Pennsylvania

Barack Obama es convertirà en candidat a la Presidència del Estats Units d'Amèrica. L'última esperança de Hillary Clinton, Texas i Ohio, no seran suficients per remuntar l'avantatge de delegats que porta el seu rival a la nominació demòcrata.

No seran suficients perquè abans es celebraran les primàries a Wisconsin (i Hawai). Els 74 delegats que atorga l'estat del nord als candidats demòcrates es repartiràn, segons les enquestes actuals, segons un 52 -48 % a favor d'Obama. Aquesta enquesta, tot sigui dit, és anterior al suport de dos sindicats importantíssims a nivell nacional a favor d'Obama. Precisament, Wisconsin i Ohio són estats on els sindicats juguen un paper clau, ja que la majoria de la població són treballadors humils (el perfil de votant de Hillary Clinton, tot sigui dit). No obstant això, Obama guanya a Wisconsin per 4 punts d'avantatge... i segurament, acabarà tenint més suport. Com més s'acosten les primàries a cada estat, més augmenta Obama el seu suport als estats on es celebren primàries.

I l'impacte de la victòria del Senador d'Illinois serà brutal, un cop més. Imparable, el ressò mediàtic inundarà les portades de tots els mitjans nord-americans, la popularitat d'Obama serà encara més forta, la seva nominació encara més consistent, i el nombre de superdelegats que el suportaran, major. 10 victòries consecutives d'Obama debilitaran encara més a Hillary Clinton, que per molt que faci campanya ara mateix a la comunitat llatina de Texas, els propis mitjans llatins es faran ressò de l'ascens d'Obama. L'efecte serà semblant, encara que en menor proporció, al que va patir Rudy Giuliani a Florida. El 'momentum' d'Obama ofuscarà Hillary, que veurà retallat el seu avantatge. Només un detall impedirà a Obama guanyar les primàries a Texas i a Ohio (a no ser que succeeixi quelcom extraordinari!): un 10-15% de la població ja ha votat. Són els votants d'Edwards, majoritàriament, però que ja no està en campanya. Aquests vots, ara mateix, serien en gran part per Barack Obama.

Però això no serà determinant. Conforme s'acostin les primàries del 4 de març, Obama anirà guanyant suport entre la comunitat llatina, entre les dones i entre el vot blanc. I així, d'aquesta manera, Clinton segurament guanyarà, però no podrà recuperar els delegats necessaris. La derrota electoral d'Obama a aquests estats serà una victòria psicològica, ja que sortirà més reforçat que mai si aconsegueix escurçar, un cop més, l'avantatge actual de Clinton. I això sense comptar Vermont i Rhode Island. Wyoming i Mississippi, el 8 i l' 11 de març, vindran sols per Obama si ha fet els deures als estats importants, Ohio i Texas.

Una vegada Texas i Ohio hagin estat desactivats com a motor de canvi favorable a Hillary, Pennsylvania (caucus, em sembla!) es rendirà a Obama. I si no ho fa, Hillary guanyarà per un marge tan estret que la victòria li semblarà insignificant. Serà un empat tècnic que acabarà, pràcticament, amb les seves il·lusions de guanyar la nominació demòcrata. Però per sobre de tot, acabarà amb la força del seu moviment, doblegat al poder de Barack Obama.

Pronòstics: En el pitjor dels casos, sumant Texas i Ohio, si Obama perdés contra Hillary per 35% a 55%, només en aquestes circumstàncies, la nominació demòcrata seguiria oberta, ja que Clinton retallaria 65 delegats i convenceria a diversos superdelegats. En aquest cas, el meu article seria paper mullat i jo m'hauria equivocat. Un escenari diferent a aquest em donaria la raó... bé, això només el temps ho dirà.

Powerfull, exciting feeling: Hope.

Barack Obama is my man. He's my man because he's the one who truly knows what democracy is all about: future. And he trust men, he has faith in men, because he knows that only a united nation, small or big, can decide her own Future and write a new story in human History because of her faith in himself

Future means all those things that people dream, all those things that people imagine. In other words, Future means Hope. Hope for a better life, Hope for our dreams, Hope for our progress, Hope for our familiars, Hope for our friends, Hope for our Nation.

Barack Obama understands, probably better than all of us, what Hope really means. He has felt it, he has lived it. He truly believes in the same opportunities for all men, in their ability and capacity to make a better world. He will work hard so that Hope turns into reality for the United States of America.

"We are the Hope of those boys who have so little, who've been told that they cannot have what they dream, that they cannot be what they imagine... YES THEY CAN"

"We are the Hope of the Future: the answer to the cynics who tell us that our house must stand divided, that we cannot come together, that we cannot remake this world as it should be."


http://www.youtube.com/watch?v=tsrgYvx7KJE

L'HA DITA GROSSA / Persona del mes

Ministra Magdalena Alvarez ante' partía que dobláá:
"Soy la persona que más ha invertido en infraestructuras en Catalunya."

¡QUINA BARRA QUE TÉ AQUESTA DONA!


Persona del mes: Manuel Pizarro, número 2 del PP, gran empresari. Els accionistes d'Endesa ho saben molt bé.