"I Have a Dream"

Un dels millors discursos de la història de la humanitat:

http://video.google.es/videoplay?docid=1732754907698549493

El discurs:

August 28, 1963 -- [AUTHENTICITY CERTIFIED: Text version below transcribed directly from audio.]
I am happy to join with you today in what will go down in history as the greatest demonstration for freedom in the history of our nation.

Five score years ago, a great American, in whose symbolic shadow we stand today, signed the Emancipation Proclamation. This momentous decree came as a great beacon light of hope to millions of Negro slaves, who had been seared in the flames of withering injustice. It came as a joyous daybreak to end the long night of their captivity.
But one hundred years later, the Negro still is not free. One hundred years later, the life of the Negro is still sadly crippled by the manacles of segregation and the chains of discrimination. One hundred years later, the Negro lives on a lonely island of poverty in the midst of a vast ocean of material prosperity. One hundred years later, the Negro is still languished in the corners of American society and finds himself an exile in his own land. And so we've come here today to dramatize a shameful condition.

In a sense we have come to our nation's capital to cash a check. When the architects of our republic wrote the magnificent words of the Constitution and the Declaration of Independence, they were signing a promissory note to which every American was to fall heir. This note was a promise that all men, yes, black men as well as white men, would be guaranteed the unalienable rights of life, liberty, and the pursuit of happiness. It is obvious today that America has defaulted on this promissory note, insofar as her citizens of color are concerned. Instead of honoring this sacred obligation, America has given the Negro people a bad check, a check which has come back marked "insufficient funds."
But we refuse to believe that the bank of justice is bankrupt. We refuse to believe that there are insufficient funds in the great vaults of opportunity of this nation. And so we have come to cash this check, a check that will give us upon demand the riches of freedom and the security of justice.

We have also come to this hallowed spot to remind America of the fierce urgency of Now. This is no time to engage in the luxury of cooling off or to take the tranquilizing drug of gradualism. Now is the time to make real the promises of democracy. Now is the time to rise from the dark and desolate valley of segregation to the sunlit path of racial justice. Now is the time to lift our nation from the quicksands of racial injustice to the solid rock of brotherhood. Now is the time to make justice a reality for all of God's children.

It would be fatal for the nation to overlook the urgency of the moment. This sweltering summer of the Negro's legitimate discontent will not pass until there is an invigorating autumn of freedom and equality. Nineteen sixty-three is not an end but a beginning. Those who hope that the Negro needed to blow off steam and will now be content will have a rude awakening if the nation returns to business as usual. There will be neither rest nor tranquility in America until the Negro is granted his citizenship rights. The whirlwinds of revolt will continue to shake the foundations of our nation until the bright day of justice emerges.

But there is something that I must say to my people who stand on the warm threshold which leads into the palace of justice. In the process of gaining our rightful place we must not be guilty of wrongful deeds. Let us not seek to satisfy our thirst for freedom by drinking from the cup of bitterness and hatred. We must ever conduct our struggle on the high plane of dignity and discipline. We must not allow our creative protest to degenerate into physical violence. Again and again we must rise to the majestic heights of meeting physical force with soul force.
The marvelous new militancy which has engulfed the Negro community must not lead us to a distrust of all white people, for many of our white brothers, as evidenced by their presence here today, have come to realize that their destiny is tied up with our destiny. And they have come to realize that their freedom is inextricably bound to our freedom. We cannot walk alone.
And as we walk, we must make the pledge that we shall always march ahead. We cannot turn back. There are those who are asking the devotees of civil rights, "When will you be satisfied?" We can never be satisfied as long as the Negro is the victim of the unspeakable horrors of police brutality. We can never be satisfied as long as our bodies, heavy with the fatigue of travel, cannot gain lodging in the motels of the highways and the hotels of the cities. We cannot be satisfied as long as a Negro in Mississippi cannot vote and a Negro in New York believes he has nothing for which to vote. No, no, we are not satisfied and we will not be satisfied until justice rolls down like waters and righteousness like a mighty stream.

I am not unmindful that some of you have come here out of great trials and tribulations. Some of you have come fresh from narrow jail cells. Some of you have come from areas where your quest for freedom left you battered by the storms of persecutions and staggered by the winds of police brutality. You have been the veterans of creative suffering. Continue to work with the faith that unearned suffering is redemptive. Go back to Mississippi, go back to Alabama, go back to South Carolina, go back to Georgia, go back to Louisiana, go back to the slums and ghettos of our northern cities, knowing that somehow this situation can and will be changed. Let us not wallow in the valley of despair, I say to you today, my friends. And so even though we face the difficulties of today and tomorrow, I still have a dream. It is a dream deeply rooted in the American dream.

I have a dream that one day this nation will rise up and live out the true meaning of its creed: We hold these truths to be self-evident that all men are created equal.
I have a dream that one day on the red hills of Georgia the sons of former slaves and the sons of former slave owners will be able to sit down together at the table of brotherhood.
I have a dream that one day even the state of Mississippi, a state sweltering with the heat of injustice, sweltering with the heat of oppression, will be transformed into an oasis of freedom and justice.

I have a dream that my four little children will one day live in a nation where they will not be judged by the color of their skin but by the content of their character. I have a dream today!
I have a dream that one day, down in Alabama, with its vicious racists, with its governor having his lips dripping with the words of interposition and nullification; one day right down in Alabama little black boys and black girls will be able to join hands with little white boys and white girls as sisters and brothers. I have a dream today!

I have a dream that one day every valley shall be exalted, and every hill and mountain shall be made low, the rough places will be made plain, and the crooked places will be made straight, and the glory of the Lord shall be revealed and all flesh shall see it together.
This is our hope. This is the faith that I will go back to the South with. With this faith we will be able to hew out of the mountain of despair a stone of hope. With this faith we will be able to transform the jangling discords of our nation into a beautiful symphony of brotherhood. With this faith we will be able to work together, to pray together, to struggle together, to go to jail together, to stand up for freedom together, knowing that we will be free one day. And this will be the day, this will be the day when all of God's children will be able to sing with new meaning, "My country 'tis of thee, sweet land of liberty, of thee I sing. Land where my fathers died, land of the Pilgrim's pride, from every mountainside, let freedom ring!" And if America is to be a great nation, this must become true.

And so let freedom ring -- from the prodigious hilltops of New Hampshire.
Let freedom ring -- from the mighty mountains of New York.
Let freedom ring -- from the heightening Alleghenies of Pennsylvania.
Let freedom ring -- from the snow-capped Rockies of Colorado.
Let freedom ring -- from the curvaceous slopes of California.
But not only that.
Let freedom ring -- from Stone Mountain of Georgia.
Let freedom ring -- from Lookout Mountain of Tennessee.
Let freedom ring -- from every hill and molehill of Mississippi, from every mountainside, let freedom ring!

And when this happens, when we allow freedom to ring, when we let it ring from every village and every hamlet, from every state and every city, we will be able to speed up that day when all of God's children, black men and white men, Jews and Gentiles, Protestants and Catholics, will be able to join hands and sing in the words of the old Negro spiritual,
"Free at last, free at last.
Thank God Almighty, we are free at last."

EL BANC DELS POBRES

Avui escric perquè conegueu la lliçó del mestre Muhammad Yunus, Doctor en Ciencies Econòmiques per la Universitat de Nashville. Va néixer el 1940 i té una història humanament bella. El relat de la seva vida és apassionant. Aquí el veiem rebent el Premi Nobel de la Pau 2006.

El Dr. Yunus va néixer en una família rica a Bangladesh, va ésser un estudiant excel·lent i brillant, va fer un Màster a Nashville, Tennessee, al 1965. Al 1972 va tornar a Bangladesh, per ésser catedràtic del departament d'economia de la Universitat de Chittagong. La perplexitat el va envair l'any 74, amb l'ona de fam que es va produir. Ell explicava elegants teories a les aules sobre el funcionament de l'economia mentre a 100 metres la gent del seu país es moria, literalment, de gana. Un dia va decidir preguntar als habitants del poble on estava situada la Universitat quins eren els problemes que tenien per sobreviure, menjar, i realitzar les necessitats més elementals que comporta la dignitat humana. Va localitzar el major problema amb el qual els pobres topaven: no tenien capital i havien de cedir gran part del què produien a un senyor ric. D'aquí va néixer la idea del microcrèdit, una fórmula que s'estendria fins a l'actualitat amb un èxit sorprenent a nivell mundial.

El Dr. Yunus va fundar el Grameen Bank, en bengalí "El Banc dels Pobres". Per què? Va observar que cap dels bancs concedia crèdits als pobres. És a dir, els bancs no prestaven diners a la gent que realment els necessitava. Com més ric era algú, més crèdit li concedien. Per què? D'on prové aquesta mentalitat tradicional de fer banca? Prové de la concepció capitalista que només es centra en el benefici personal. Aquest tipus d'activitat econòmica no contribueix, en cap aspecte, a construir una societat més avançada i més rica. Només contribueix a la fractura econòmica de la societat, i per tant a la fractura social, per no topar amb les mateixes dificultats quotidianes i provocant la confrontació d'interessos irreconciliables.

Així doncs, va portar endavant el seu projecte, primer concedint microcrèdits amb el seu capital propi, i al poc temps amb el Grameen Bank. Com es va organitzar la concessió de microcrèdits? Parlem primer de l'etapa inicial, abans de la creació del banc, en què prestava els seus propis diners. El Dr. Yunus va concedir préstecs a grups de 5 dones cadascun. Els microcrèdits es concedien i es retornaven amb una setmana. És a dir, el microcrèdit que es concedia el dilluns, es retornava el dilluns següent. Per què es concedien els microcrèdits? Per gaudir d'un capital mínim que permetés generar diners realitzant activitats comercials, com per exemple venent i comprant productes de primera necessitat, generant dinamisme econòmic, flux de capital, creació de riquesa. Els préstecs es tornaven religiosament, i aquesta és la part que la majoria de la gent no acaba de comprendre quan se li explica aquest fascinant relat. Situem-nos en el context d'aquesta gent que està immersa en la pobresa, empapem-nos de realitat quotidiana de Bangladesh i reflexionem. Realment algú de nosaltres perdria una oportunitat d'or com ho és aquesta? Hi ha trens que només passen una vegada en aquesta vida.

La majoria de la gent, en el seu subconscient, subestima a la gent pobre. Consideren que no tenen la intel·ligència suficient com per desenvolupar-se econòmicament. Muhammad Yunus ha canviat aquesta concepció de la gent pobre, demostrant que això són complexos de superioritat existents entre cultures que no responen a una realitat determinada. Quan Yunus va aconseguir millorar substancialment el primer poble, tant el Govern de Bangladesh com l'entorn intel·lectual del país li qüestionaven la viabilitat del seu projecte en més d'un poble. Ho va fer en dos, i li van respondre el mateix: 'amb cinc pobles no podràs'. Així va anar transcorrent el temps, fins que tots els pobres de Bangladesh sortien de la pobresa gràcies a l'ajuda dels microcrèdits del Grameen Bank. Actualment, són presents a moltes parts del globus.

Abans de continuar, però, cal precisar si el Grameen Bank era exclusivament una institució de caràcter econòmic. La resposta és no. L'objecte social del banc anava molt més enllà de la generació de capital: pretenia que els pobres milloressin la seva qualitat de vida, i això implica Sanitat i Educació per als fills, entre molts altres serveis fonamentals. També es van oferir beques per als fills que volien seguir estudiant i anar a la universitat. En fi, el Grameen Bank era una institució que procurava pel progrés de la societat, no només d'una part minoritària d'ella.

Però, qui era propietari del banc? Era solvent? Era rentable? Què s'entén per rentable? El banc pertanyia i pertany a tots els que sol·liciten microcrèdits. Per tant, la propietat és comuna en un 94%, exceptuant el 6% restant, propietat del Govern de Bangladesh. Solvent, és clar que ho era, es cobraven els interessos necessaris perquè el banc seguís funcionant. Aquests interessos eren molt baixos. Per què? La rentabilitat no és un factor important del Grameen Bank ja que no s'hi busca una voluntat d'enriquiment personal. Per tant, és una institució amb benefici zero. Tot benefici que pogués obtenir sense concedir beques o altres ajudes de caràcter social el destina, precisament, a aquestes activitats. Perquè els diners no ho són tot en aquest món globalitzat. El més important és tenir la capacitat d'obrir-se portes a un mateix, d'accedir al coneixement i a la formació personal. D'aquesta manera es poden obtenir diners i un cert nivell de qualitat de vida, digne, amb la condició fonamental del benestar personal i conjunt (d'una comunitat, d'una regió, d'una autonomia, d'una Nació o d'un Estat, és irrelevant pel tema que ens ocupa).

Moltes altres anècdotes apassionants omplen pàgines d'una història intensa com ho és aquesta. Muhammad Yunus es digne del Premi Nobel de la Pau 2006, és un gran home. Ha realitzat una contribució impagable a la humanitat, que demostra que tot és possible si un s'ho proposa. Pensem en com i on va començar aquest home. Amb coneixements i força de voluntat, ha arribat molt lluny, ha estat capaç de liderar un projecte amb moltíssims enemics (l'èxit crea enemics). Ha construït un món millor. Ha integrat una part de la població mundial que estava fora del moviment globalitzador del planeta. Ara aquesta part de la humanitat s'ha integrat, en major o menor mesura depenent del país en el què viu, a la globalització econòmica, és a dir, a la lliure circulació de capital, treball, comerç, tecnologia i informació (Aquests 5 elements defineixen la globalització econòmica segons Xavier Sala-i-Martín.). Encara hi ha molt camí per recórrer per disminuir la pobresa al món, que no les desigualtats. Les desigualtats no són importants per mi, qui reclama igualtat és que se sent en una posició inferior pel simple fet de disposar de menys poder econòmic. No em sembla una reclamació legítima, més aviat considero que és l'enveja, el desitg de poder el què fa demanar la igualtat.

Com es pot disminuir la pobresa al món? De moltes maneres, però totes aboguen per la igualtat d'oportunitats i es basen en introduir les societats civils a la globalització econòmica. El camí triat per Muhammad Yunus, també. Ell ha escollit posar els mitjans mínims perquè tothom que volgués tingués la oportunitat de sortir de situacions de pobresa tristes i impròpies de la dignitat humana. No confonguem, però, la política del Grameen Bank amb polítiques socialistes: si una part de la població mundial en situació de pobresa ha millorat, no es deu a subvencions de cap mena, ni tampoc a iniciatives governamentals de cap Estat. Es deu a l'activitat emprenedora que emergeix dels principis capitalistes i que aplica cadascún dels milions de persones que sol·liciten microcrèdits setmanals al Grameen Bank per sortir de la pobresa i aspirar a una vida millor. El què resulta més curiós, no obstant, és que un 99% dels clients (i alhora propietaris) del Grameen Bank no tenen ni la més remota idea de quins són els principis capitalistes, el què vol dir que el capitalisme és un sistema present en la naturalesa de l'ésser humà que viu en societat.

Per acabar vull destacar que hi ha altres camins de contribuir a reduir la pobresa al món. Un estudi de Xavier Sala-i-Martín mostra que la globalització econòmica, que va arribar als anys 80 amb el període neoliberal dels governs d'Anglaterra i Estats Units amb Tatcher i Reagan respectivament, coïncideix amb la reducció de la pobresa en aquests últims 25 anys. La globalització coïncideix també amb la reducció de les desigualtats, el què em sembla sorprenent. Encara que simultaneïtat en el temps no implica causalitat, jo opino que sí que existeix una relació de causa-efecte, i així ho considera també Xavier Sala-i-Martín. Globalitzar i fomentar les economies de mercat per als països subdesenvolupats és un altre camí per contribuir a un món amb menys pobresa. Cadascú és lliure de triar què aporta i de quina manera ho fa al món, a la societat civil de la qual forma part o a qualsevol altre comunitat humana.