La decadència del sistema educatiu

La política educativa de la Generalitat de Catalunya, encapçalada durant 23 anys pel President Pujol, es va basar en la immersió lingüística, un model integrador que tenia com a objectiu la cohesió social catalana. Aquest model tenia els seus riscos, com la renúncia a l'excel·lència educativa o el fre al desenvolupament de les capacitats dels alumnes en favor de la integració, però la realitat social així ho requeria. Ara és hora de fer balanç, extreure les virtuds i els errors del model pujolista i reflexionar sobre els nous requeriments que planteja el futur. Però això no ho faré pas jo en aquest article, lògicament. Necessitaríem pàgines i pàgines per discutir sobre el model educatiu que volem. Em limitaré a assenyalar alguns aspectes del model actual que són tristos i pobres, i no crec que Catalunya vulgui ser trista i pobra.

En l'aposta per la integració, s'ha obviat el descens del nivell acadèmic. La llei educativa, a més a més, és àmpliament permissiva amb l'aprovació dels cursos d'educació primària i secundària encara que s'hagin suspès diverses assignatures. En tercer lloc, la tendència pedagògica dels últims temps aposta per suprimir les obligacions de l'alumne, i emprar la motivació com a motor de l'estudi escolar (veurem la falàcia d'aquest argument més tard). Cal sumar-hi, a tot això, la influència de la cultura mediterrània, pausada i benevolent, relaxada i poc exigent, enemiga de la cultura de l'esforç. Per últim, la perversió dels centres escolars a l'hora de qualificar els alumnes representa la decadència del nostre sistema.

Primer punt: per què la llei educativa estableix que es passi de curs encara que se suspenguin 4 assignatures, tant a primària com a secundària? És una cosa incomprensible. Es diu, es rumoreja, que aquesta mesura és per combatre el fracàs escolar. Caram! L'hem feta grossa doncs. Hem legalitzat el fracàs escolar! Ara és legal suspendre 4 assignatures i passar de curs, com si res no hagués passat. On es premia l'esforç? Quin incentiu s'ofereix? Ara diré una cosa que fa mal: el PP va limitar els suspensos a 2 per passar de curs, la qual cosa, si més no, era decent. Com a mínim no era un escàndol com ho és ara. Però aviat veurem que la llei, per culpa de la perversió dels centres educatius, serveix per a molt poca cosa.

En segon lloc m'agradaria destacar aquesta mentalitat que s'intenta implantar els últims anys com a motor d'estudi: la motivació. "Si no estic motivat, no puc estudiar", ens diu una veueta inconscientment. Quin argument més trampós. Com sorgeix l'estímul, la motivació? Despertant la curiositat dels alumnes, obligant a que es realitzi un mínim de feina perquè els alumnes puguin valorar si allò que estudien els agrada i els intriga o els avorreix. Si no hi ha un mínim d'obligació i de responsabilitat, l'alumne no respondrà. Perquè quan no se sap res, res no motiva. Només coneixent noves coses podem apreciar si ens interessen o no. Que no interessa? Cadascú sabrà quin mínim ha de fer per aprovar una assignatura que no li agrada. Però aquest mínim avui tothom se'l passa pel forro, perquè si sense aprovar també es passa de curs, per què esforçar-se, no? La llei del mínim esforç, això és el que transmet l'escola. Més endavant m'hi referiré.


Tercer: la perversió del sistema de qualificació que apliquen els centres educatius. És clar que l'escola avui en dia està regida per un cert... col·leguisme entre alumnes i professors, de vegades fins i tot directors. Aquest col·leguisme redueix la distància entre l'alumne i el professor, fins al punt que s'elimina la relació de subordinació, que passa a ser de coordinació. I es perd el respecte per la figura del mestre o professor, aquella persona que mereix un tractament respectuós perquè en sap més i perquè t'explica coses que no saps. Però amb aquesta reducció de la distància, ara els professors són amics dels alumnes. I els pares intercedeixen sempre que poden, perquè també han perdut el respecte vers la figura del mestre o professor. Amb això el professor es veu, en moltes ocasions, coaccionat, i en d'altres, simplement no ha entès que la seva posició requereix l'existència d'una certa distància amb l'alumnat per poder evaluar amb un criteri impecablement objectiu. Com és lògic, aquest criteri no existeix, molts cops, pel canvi de relació entre professorat i alumnat, el què porta a puntuar de formes sorprenents i subjectives. Mitjanes aritmètiques mai abans descobertes pels matemàtics, posarem un exemple aquí: un 3 del primer trimestre, un 4 del segon trimestre, un 7 del tercer trimestre, un 9 d'actitud (caram, nota d'actitud! Em pensava que l'educació obligatòria acabava a la ESO. Qui no vulgui ser a classe, que no hi vagi...). Mitjana? Un 7'5, lògicament. Encara que ponderéssim les notes de forma extrema i il·lògica, rarament sortiria aquesta mitjana. Doncs això, senyores i senyors, és el què succeeix als centres educatius a l'hora de puntuar, sobretot quan el col·leguisme aplica la seva influència amb més força que mai, al Batxillerat. Un sistema falsari, que es destapa quan arriba la Selectivitat: estic convençut que el 90% dels alumnes de Barcelona treu millor nota al Batxillerat que a la Selectivitat. Això demostra com s'inflen les notes als alumnes, sense comptar que la Selectivitat ha hagut de rebaixar el nivell acadèmic diverses vegades. Si no fos així, la diferència entre la nota dels centres escolars i la de Selectivitat seria massa escandalosa.

Ja per acabar... la cultura de l'esforç. Això gairebé no existeix a Catalunya. Ni aquí, ni a la mediterrània... en fi, aquest és un problema estructural. Sí, dic problema... perquè és la mentalitat que es transmet de pares a fills, la llei del mínim esforç... és el principi, conceptual i pragmàtic, del fracàs escolar. Jo crec que la cultura de l'esforç et dóna una lliçó important per afrontar la vida: les coses costen d'aconseguir. Costen esforç, o costen diners, o costen sofriment, o costen tot això a la vegada. Però donen una satisfacció inigualable quan s'aconsegueixen, perquè quan un s'esforça, encara que no tingui èxit a la primera, tindrà força per tornar-se a aixecar fins que aconsegueixi els seus objectius. Personalment, crec que sobre aquesta base hauríem de construir la societat, i garantir que tothom, independentment del color de la pell o de la classe social, pugui aconseguir els seus objectius i els seus somnis amb el seu esforç. Treballar perquè això sigui possible és treballar per la igualtat d'oportunitats. Però no, a l'escola es transmeten altres valors "fonamentals"... la no responsabilitat dels alumnes davant dels seus actes, la ja anomenada llei del mínim esforç... en fi, podria seguir però crec que m'he expressat amb claredat.

Espero que aquestes reflexions hagin servit per posar de manisfest alguns dels problemes del nostre sistema educatiu. Un amic em va dir una cosa que em va impactar molt, però amb la qual, de fet, ja m'hi sentia identificat: un estudiant hauria d'intentar ésser un professional de l'estudi. És lògic si es pensa que és la seva, i molts cops la única, responsabilitat que té l'estudiant.