CONVICCIONS, AMBICIONS, IL·LUSIONS

Els prejudicis

2008-06-22T02:52:00.008+02:00

Últimament em pregunto com s'originen els prejudicis. Un prejudici és una opinió o decisió sobre una cosa prèviament al coneixement complet d'aquesta, i per si algú no se n'havia adonat, n'està ple al món i són constants en la nostra vida quotidiana. Em demano per quina raó les persones prejutgen. Cap opinió es pot amparar en el desconeixement, perquè el silenci és un dret que tothom pot exercir.

Crec que el prejudici neix en la ignorància parcial o total d'allò que es jutja, i que es consolida quan qualsevol individu viu una experiència personal concreta i la generalitza fent d'ella una norma general. Tenim aquesta mala costum: tendim a considerar coneixement allò concret que ens passa a la vida sense ésser conscients que la realitat és molt més diversa i complexa del què som capaços de concebre. I aleshores prenem decisions errònies basades en prejudicis, perquè el que és cert en algunes ocasions, no ho és en totes.

No em passa massa sovint, però sempre que m'adono que he comès un prejudici m'espanto. M'espanto perquè he jutjat a alguna cosa o a algú (això és encara més greu) de forma injusta, i això no m'agrada gens ni mica. La raó és ben senzilla: sóc una persona de profundes conviccions meritocràtiques i sovint penso en un mètode just per valorar les persones, més enllà de la seva fama, el seu prestigi, la seva imatge i altres emmascaradors semblants que no ajuden a ordenar de forma meritocràtica una societat, sinó que creen confusió i prejudicis que gràcies a la globalització tecnològica es difonen, de forma no controlada i no dirigida, a la velocitat de la llum.

Lògicament, a l'hora de valorar les persones hi ha un altre gran problema. El que algú valorarà de forma molt especial, algú altre li atorgarà una baixa importància. Cada individu estableix internament i de forma involuntària un ordre de preferències i interessos que li serveixen per valorar allò que l'envolta, siguin objectes o persones. Aquesta característica inherent a l'ésser humà en societat també pot ser causa de prejudici.

Sé com evitar els prejudicis, és senzill però alhora requereix conèixer-se a un mateix. Es tracta, en primer lloc, d'interessar-se per allò que ens envolta, de llegir, d'escoltar a les persones que més en saben (no a les que diuen saber-ne més!!), etzètera. En segon lloc, i el més important de tot, és tenir la capacitat d'exigir-se un nivell de tolerància màxim, una obertura de ment que et permeti no prejutjar, i per tant admetre la pròpia ignorància, i que et previngui de la precipitació en la formació de creències i opinions pròpies. A més a més d'evitar prejudicis, és una actitud vital que ajuda a comprendre el significat de l'ideal de llibertat.

Aigua, aigua, aigua

2008-04-14T01:30:00.004+02:00

Després d'innombrables declaracions del nostre estimadíssim Conseller Baltasar sobre la sequera que pateix Catalunya... ja ha arribat la solució des de Madrid: Trasvassament de l'Ebre! Impressionant, els meus ulls no donaven crèdit al titular de La Vanguardia.

Primer que si transportàvem aigua en vaixell, que semblava un acudit de Mortadelo i Filemón. El debat va passar a ser si transportant-la amb tren fèiem menys el ridícul o no. Després que si trasvassàvem el Segre, i dic jo que essent el Segre un afluent de l'Ebre, trasvassar-lo equival a retirar-li caudal a l'Ebre, que en va necessitat si es vol que el delta de l'Ebre existeixi més de 50 anys. La idea de trasvassar el Roine mai va ser estudiada per l'il·lustríssim President Montilla per ser proposta de Convergència i Unió, i finalment l'ordre s'executa des de Madrid i l'il·lustríssim diu que sí, que aquesta és la solució temporal.

El primer que s'ha de destacar és que essent jo partidari que Catalunya pugui decidir per ella mateixa, m'estranya que m'envaeixi un sentiment de por envers la idea que qui decideixi sigui una persona com Baltasar. No demano que governi qui jo digui, demano que governi gent competent, encara que no comparteixin les meves idees. Si això no és possible, serem un país de tercera categoria en perill de descens, fent un símil futbolístic.

En segon lloc, jo em pregunto com és possible que, després de tota la campanya anti-Plan Hidrológico Nacional, anti-trasvassament i anti-tot, aquesta gent tingui la caradura de realitzar un trasvassament que afecta profundament la delta de l'Ebre. Sigui pels motius que sigui, és una decisió profundament hipòcrita. Però què més dóna? Total, Zapatero fa i desfà el que vol i els catalans el seguim votant... Jo no estava d'acord amb el PHN, i amb això tampoc. Hi ha altres maneres d'aconseguir l'aigua.

I ara deixem-nos d'històries i si aquest diu això i l'altre allò. Anen a resoldre el problema estructural: són eficients les dessaladores? No massa. Podran ser efectives, pero no eficients ja que la inversió en dessaladores augmenta a una xifra brutal. No sé si el trasvassament del Roine té un cost superior, però ho dubto, i en tot cas, que se'ns digui quin és el cost del projecte. Que ara el Pressupost de la Generalitat hagi augmentat com a conseqüència de l'Estatut d'Autonomia de Catalunya no vol dir que es puguin llençar els diners, perquè són moltes les coses a millorar i ha costat molt aconseguir els diners com perquè ara el tacticisme polític sigui responsable de la pèrdua d'una part d'ells.

I finalment, abordem la sequera. Quin és el consum d'aigua a Catalunya? 40% els pagesos, els qui més i els que més subvencions reben, que realitzen la professió més deficitària que pugui existir. Això comporta incoherències com la pujada de la tarifa de l'aigua quant el consum urbà d'aigua no representa més del 25% de l'aigua que es consumeix a Catalunya. El més "graciós" és que un 11% de l'aigua aprofitable es desperdicia... som un país de tercera. Avui em resigno. Potser després d'haver dormit torno a recuperar l'esma per reclamar menys incoherències. No és massa demanar...

De la prudència a l'immobilisme

2008-03-07T03:45:00.005+01:00

S'atribueix a Epicur la següent cita: "La prudència és el més excels de tots els béns". En teoria, per arribar al màxim grau de felicitat possible, principi al voltant del qual gira tota la filosofia d'Epicur. Suposo que a l'època helènica, i per tant cosmopolita, de l'antiga Grècia, aquesta afirmació tenia el seu sentit. Ara, en un moment especial de la història humana, en el qual el cosmopolitisme sembla estendre's de la mà de la globalització, l'afirmació d'Epicur pot representar l'inici del fracàs en aquest món extremadament competitiu, innovador i interrelacionat.

Encara que no vull entrar a valorar les conseqüències de la globalització, un dels efectes que sembla haver desencadenat aquesta és l'autoafirmació dels pobles, especialment d'aquells amb voluntat de decidir sobre el seu futur com a conjunt. El procés globalitzador, que en un principi es creia que establiria una homogeneïtzació de les cultures dominants, i per consegüent una expansió del cosmopolitisme, ha provocat la reacció contrària: els pobles reafirmen la seva identitat, la seva cultura, història, llengua i tradicions pròpies, i en moltes ocasions, reclamen el dret més democràtic i legítim que existeix, per definició: l'autodeterminació d'un poble. Sí, sí, dic legítim, perquè la legitimitat d'una forma de govern o d'un govern es regeix per la legitimitat que li atorguen aquells que estan subjectes a aquella forma de govern o govern. Per això és el principi democràtic per excel·lència.

Actualment, la prudència no és un catalitzador. La prudència tindrà els seus avantatges, però mai serà pionera en un món innovador i complexe com l'actual, ja que no predisposa a estimular les capacitats creatives de la gent, o a emprendre projectes, o a generar noves idees. En quasi tots els grans descobridors de la història humana i del coneixement humà hi trobem un punt de genialitat i de bogeria alhora. Són éssers humans que han viscut al marge de la prudència, que han transgredit els límits de la seva àrea de coneixement o camp d'actuació. Han anat més enllà, en part, perquè han tingut la valentia de fer-ho. Si aquestes persones haguessin estat prudents, ara potser l'immobilisme regnaria a Occident, i no coneixeríem la quantitat de coses que, segon a segon, va aprenent la humanitat.

Podria desenvolupar molt més aquesta idea, però que cadascú en faci les valoracions que consideri.

La demagògia

2008-03-02T21:37:00.004+01:00

Què és la demagògia? Aquesta paraula s'ha posat de moda a la política i s'utilitza normalment per desacreditar els discursos d'altres forces polítiques, però com la definiríem? Això diu la Real Academia Española de la Lengua:
"1. Práctica política consistente en ganarse con halagos el favor popular.
2. Degeneración de la democracia, consistente en que los políticos, mediante concesiones y halagos a los sentimientos elementales de los ciudadanos, tratan de conseguir o mantener el poder."

I no sé per què, no m'acaba d'agradar aquesta definició. Potser perquè s'empra en un sentit diferent al de la definició. Molts cops s' atribueix a la demagògia allò que prové de l'idealisme, però el primer punt de la definició aniria més encaminat a atribuir a la demagògia els discursos populistes (que no populars, jeje).

Jo crec que el més important és el següent: la segona definició no s'ha de malinterpretar. És plenament legítim arribar al cor dels ciutadans, dirigir-se als sentiments de la gent en comptes d'apel·lar a la seva racionalitat. Ho comento perquè últimament llegeixo molt anti-Obama movement que afirmen que el Senador d'Illinois fa demagògia. És aquesta confusió de la qual parlàvem en la qual no s'hi ha de caure, perquè l'esperança i les il·lusions d'un poble no són cap ficció.

I ahir, llegint i aprenent, vaig trobar una altra definició de demagògia, aquesta gens acadèmica, d'Abraham Lincoln:
"La demagògia és la capacitat de vestir les idees menors amb les paraules majors."

Suposo que per idees menors s'entén idees que rebossen mediocritat, i per paraules majors, paraules grandiloqüents i carregades d'una fingida grandesa inexistent. Això no vol dir, però, que els discursos amb èpica siguin demagògics.

La decadència del sistema educatiu

2008-02-18T12:37:00.002+01:00

La política educativa de la Generalitat de Catalunya, encapçalada durant 23 anys pel President Pujol, es va basar en la immersió lingüística, un model integrador que tenia com a objectiu la cohesió social catalana. Aquest model tenia els seus riscos, com la renúncia a l'excel·lència educativa o el fre al desenvolupament de les capacitats dels alumnes en favor de la integració, però la realitat social així ho requeria. Ara és hora de fer balanç, extreure les virtuds i els errors del model pujolista i reflexionar sobre els nous requeriments que planteja el futur. Però això no ho faré pas jo en aquest article, lògicament. Necessitaríem pàgines i pàgines per discutir sobre el model educatiu que volem. Em limitaré a assenyalar alguns aspectes del model actual que són tristos i pobres, i no crec que Catalunya vulgui ser trista i pobra.

En l'aposta per la integració, s'ha obviat el descens del nivell acadèmic. La llei educativa, a més a més, és àmpliament permissiva amb l'aprovació dels cursos d'educació primària i secundària encara que s'hagin suspès diverses assignatures. En tercer lloc, la tendència pedagògica dels últims temps aposta per suprimir les obligacions de l'alumne, i emprar la motivació com a motor de l'estudi escolar (veurem la falàcia d'aquest argument més tard). Cal sumar-hi, a tot això, la influència de la cultura mediterrània, pausada i benevolent, relaxada i poc exigent, enemiga de la cultura de l'esforç. Per últim, la perversió dels centres escolars a l'hora de qualificar els alumnes representa la decadència del nostre sistema.

Primer punt: per què la llei educativa estableix que es passi de curs encara que se suspenguin 4 assignatures, tant a primària com a secundària? És una cosa incomprensible. Es diu, es rumoreja, que aquesta mesura és per combatre el fracàs escolar. Caram! L'hem feta grossa doncs. Hem legalitzat el fracàs escolar! Ara és legal suspendre 4 assignatures i passar de curs, com si res no hagués passat. On es premia l'esforç? Quin incentiu s'ofereix? Ara diré una cosa que fa mal: el PP va limitar els suspensos a 2 per passar de curs, la qual cosa, si més no, era decent. Com a mínim no era un escàndol com ho és ara. Però aviat veurem que la llei, per culpa de la perversió dels centres educatius, serveix per a molt poca cosa.

En segon lloc m'agradaria destacar aquesta mentalitat que s'intenta implantar els últims anys com a motor d'estudi: la motivació. "Si no estic motivat, no puc estudiar", ens diu una veueta inconscientment. Quin argument més trampós. Com sorgeix l'estímul, la motivació? Despertant la curiositat dels alumnes, obligant a que es realitzi un mínim de feina perquè els alumnes puguin valorar si allò que estudien els agrada i els intriga o els avorreix. Si no hi ha un mínim d'obligació i de responsabilitat, l'alumne no respondrà. Perquè quan no se sap res, res no motiva. Només coneixent noves coses podem apreciar si ens interessen o no. Que no interessa? Cadascú sabrà quin mínim ha de fer per aprovar una assignatura que no li agrada. Però aquest mínim avui tothom se'l passa pel forro, perquè si sense aprovar també es passa de curs, per què esforçar-se, no? La llei del mínim esforç, això és el que transmet l'escola. Més endavant m'hi referiré.

Tercer: la perversió del sistema de qualificació que apliquen els centres educatius. És clar que l'escola avui en dia està regida per un cert... col·leguisme entre alumnes i professors, de vegades fins i tot directors. Aquest col·leguisme redueix la distància entre l'alumne i el professor, fins al punt que s'elimina la relació de subordinació, que passa a ser de coordinació. I es perd el respecte per la figura del mestre o professor, aquella persona que mereix un tractament respectuós perquè en sap més i perquè t'explica coses que no saps. Però amb aquesta reducció de la distància, ara els professors són amics dels alumnes. I els pares intercedeixen sempre que poden, perquè també han perdut el respecte vers la figura del mestre o professor. Amb això el professor es veu, en moltes ocasions, coaccionat, i en d'altres, simplement no ha entès que la seva posició requereix l'existència d'una certa distància amb l'alumnat per poder evaluar amb un criteri impecablement objectiu. Com és lògic, aquest criteri no existeix, molts cops, pel canvi de relació entre professorat i alumnat, el què porta a puntuar de formes sorprenents i subjectives. Mitjanes aritmètiques mai abans descobertes pels matemàtics, posarem un exemple aquí: un 3 del primer trimestre, un 4 del segon trimestre, un 7 del tercer trimestre, un 9 d'actitud (caram, nota d'actitud! Em pensava que l'educació obligatòria acabava a la ESO. Qui no vulgui ser a classe, que no hi vagi...). Mitjana? Un 7'5, lògicament. Encara que ponderéssim les notes de forma extrema i il·lògica, rarament sortiria aquesta mitjana. Doncs això, senyores i senyors, és el què succeeix als centres educatius a l'hora de puntuar, sobretot quan el col·leguisme aplica la seva influència amb més força que mai, al Batxillerat. Un sistema falsari, que es destapa quan arriba la Selectivitat: estic convençut que el 90% dels alumnes de Barcelona treu millor nota al Batxillerat que a la Selectivitat. Això demostra com s'inflen les notes als alumnes, sense comptar que la Selectivitat ha hagut de rebaixar el nivell acadèmic diverses vegades. Si no fos així, la diferència entre la nota dels centres escolars i la de Selectivitat seria massa escandalosa.

Ja per acabar... la cultura de l'esforç. Això gairebé no existeix a Catalunya. Ni aquí, ni a la mediterrània... en fi, aquest és un problema estructural. Sí, dic problema... perquè és la mentalitat que es transmet de pares a fills, la llei del mínim esforç... és el principi, conceptual i pragmàtic, del fracàs escolar. Jo crec que la cultura de l'esforç et dóna una lliçó important per afrontar la vida: les coses costen d'aconseguir. Costen esforç, o costen diners, o costen sofriment, o costen tot això a la vegada. Però donen una satisfacció inigualable quan s'aconsegueixen, perquè quan un s'esforça, encara que no tingui èxit a la primera, tindrà força per tornar-se a aixecar fins que aconsegueixi els seus objectius. Personalment, crec que sobre aquesta base hauríem de construir la societat, i garantir que tothom, independentment del color de la pell o de la classe social, pugui aconseguir els seus objectius i els seus somnis amb el seu esforç. Treballar perquè això sigui possible és treballar per la igualtat d'oportunitats. Però no, a l'escola es transmeten altres valors "fonamentals"... la no responsabilitat dels alumnes davant dels seus actes, la ja anomenada llei del mínim esforç... en fi, podria seguir però crec que m'he expressat amb claredat.

Espero que aquestes reflexions hagin servit per posar de manisfest alguns dels problemes del nostre sistema educatiu. Un amic em va dir una cosa que em va impactar molt, però amb la qual, de fet, ja m'hi sentia identificat: un estudiant hauria d'intentar ésser un professional de l'estudi. És lògic si es pensa que és la seva, i molts cops la única, responsabilitat que té l'estudiant.

Texas, Ohio... i Pennsylvania

2008-02-16T17:35:00.005+01:00

Barack Obama es convertirà en candidat a la Presidència del Estats Units d'Amèrica. L'última esperança de Hillary Clinton, Texas i Ohio, no seran suficients per remuntar l'avantatge de delegats que porta el seu rival a la nominació demòcrata.

No seran suficients perquè abans es celebraran les primàries a Wisconsin (i Hawai). Els 74 delegats que atorga l'estat del nord als candidats demòcrates es repartiràn, segons les enquestes actuals, segons un 52 -48 % a favor d'Obama. Aquesta enquesta, tot sigui dit, és anterior al suport de dos sindicats importantíssims a nivell nacional a favor d'Obama. Precisament, Wisconsin i Ohio són estats on els sindicats juguen un paper clau, ja que la majoria de la població són treballadors humils (el perfil de votant de Hillary Clinton, tot sigui dit). No obstant això, Obama guanya a Wisconsin per 4 punts d'avantatge... i segurament, acabarà tenint més suport. Com més s'acosten les primàries a cada estat, més augmenta Obama el seu suport als estats on es celebren primàries.

I l'impacte de la victòria del Senador d'Illinois serà brutal, un cop més. Imparable, el ressò mediàtic inundarà les portades de tots els mitjans nord-americans, la popularitat d'Obama serà encara més forta, la seva nominació encara més consistent, i el nombre de superdelegats que el suportaran, major. 10 victòries consecutives d'Obama debilitaran encara més a Hillary Clinton, que per molt que faci campanya ara mateix a la comunitat llatina de Texas, els propis mitjans llatins es faran ressò de l'ascens d'Obama. L'efecte serà semblant, encara que en menor proporció, al que va patir Rudy Giuliani a Florida. El 'momentum' d'Obama ofuscarà Hillary, que veurà retallat el seu avantatge. Només un detall impedirà a Obama guanyar les primàries a Texas i a Ohio (a no ser que succeeixi quelcom extraordinari!): un 10-15% de la població ja ha votat. Són els votants d'Edwards, majoritàriament, però que ja no està en campanya. Aquests vots, ara mateix, serien en gran part per Barack Obama.

Però això no serà determinant. Conforme s'acostin les primàries del 4 de març, Obama anirà guanyant suport entre la comunitat llatina, entre les dones i entre el vot blanc. I així, d'aquesta manera, Clinton segurament guanyarà, però no podrà recuperar els delegats necessaris. La derrota electoral d'Obama a aquests estats serà una victòria psicològica, ja que sortirà més reforçat que mai si aconsegueix escurçar, un cop més, l'avantatge actual de Clinton. I això sense comptar Vermont i Rhode Island. Wyoming i Mississippi, el 8 i l' 11 de març, vindran sols per Obama si ha fet els deures als estats importants, Ohio i Texas.

Una vegada Texas i Ohio hagin estat desactivats com a motor de canvi favorable a Hillary, Pennsylvania (caucus, em sembla!) es rendirà a Obama. I si no ho fa, Hillary guanyarà per un marge tan estret que la victòria li semblarà insignificant. Serà un empat tècnic que acabarà, pràcticament, amb les seves il·lusions de guanyar la nominació demòcrata. Però per sobre de tot, acabarà amb la força del seu moviment, doblegat al poder de Barack Obama.

Pronòstics: En el pitjor dels casos, sumant Texas i Ohio, si Obama perdés contra Hillary per 35% a 55%, només en aquestes circumstàncies, la nominació demòcrata seguiria oberta, ja que Clinton retallaria 65 delegats i convenceria a diversos superdelegats. En aquest cas, el meu article seria paper mullat i jo m'hauria equivocat. Un escenari diferent a aquest em donaria la raó... bé, això només el temps ho dirà.

Powerfull, exciting feeling: Hope.

2008-02-11T19:52:00.000+01:00

Barack Obama is my man. He's my man because he's the one who truly knows what democracy is all about: future. And he trust men, he has faith in men, because he knows that only a united nation, small or big, can decide her own Future and write a new story in human History because of her faith in himself

Future means all those things that people dream, all those things that people imagine. In other words, Future means Hope. Hope for a better life, Hope for our dreams, Hope for our progress, Hope for our familiars, Hope for our friends, Hope for our Nation.

Barack Obama understands, probably better than all of us, what Hope really means. He has felt it, he has lived it. He truly believes in the same opportunities for all men, in their ability and capacity to make a better world. He will work hard so that Hope turns into reality for the United States of America.

"We are the Hope of those boys who have so little, who've been told that they cannot have what they dream, that they cannot be what they imagine... YES THEY CAN"

"We are the Hope of the Future: the answer to the cynics who tell us that our house must stand divided, that we cannot come together, that we cannot remake this world as it should be."

http://www.youtube.com/watch?v=tsrgYvx7KJE

L'HA DITA GROSSA / Persona del mes

2008-01-24T16:28:00.000+01:00

Ministra Magdalena Alvarez ante' partía que dobláá:
"Soy la persona que más ha invertido en infraestructuras en Catalunya."

¡QUINA BARRA QUE TÉ AQUESTA DONA!

Persona del mes: Manuel Pizarro, número 2 del PP, gran empresari. Els accionistes d'Endesa ho saben molt bé.

About me

2008-01-13T03:48:00.001+01:00

I have a dream. It is a dream truly based in principles, ethics. I would like to act following my principles, as the unique possible way to respect myself. I actually try to do it, when working with other people, when debating about policy, when putting confidence in my friends, when thinking alone. It is not as uthopic as it seems, there are no impossible things when the only thing that matters is human's own willpower, but demands, constantly, all my sincerity and effort as a human being. That's why I say I'm able to decide who I am.

Nevertheless, I am not certain about keeping that way of doing, that way of living. I feel power running through my veins because the moment of taking decisions that affect more people than me is approaching, although still far. And then what? Will I be able to maintain that personal freedom that I have now? Will my decisions be taken apart from my principles? Principles are rational or irrational when taking decisions? I still haven't an answer for those questions. What I know is that power transforms. For the good things and for the bad ones.

I propose using the magic that power contains for the greater good. I suppose this last expression is the only relevant thing when someone is at the chair of power: the greater good. The greater good is the best response to the constant deal of interests that suffers all governments, but it is a decision taken by a human being, and so he can be wrong about what it's the greater good. It's a personal and irrational decision. And irrational feelings, like love, are farther than goodness and badness. Nietzsche dixit.

Una vida viscuda amb intensitat

2008-01-01T21:54:00.000+01:00

No hi ha millor manera de començar un nou any que preguntant-se a un mateix sobre el sentit de la seva vida. Quan em vaig endur la copa de cava als llavis a l'entrada d'any, segons després dels raïms, vaig desitjar pels meus amics i amigues, familiars, salut i felicitat. Molt tòpic, oi? Paraules buides, molts cops, però autèntiques i sinceres en aquest cas. Va ésser, personalment, un moment trascendent, doncs els altres anys no havia acabat de trobar tot el sentit i la força que aquestes paraules han cobrat dins meu aquesta vegada. Per què? Potser perquè últimament em pregunto més que mai pel què vull ser en aquesta vida. Només n'hi ha una, de vida.

Hi ha una cançó força especial que resa: "What's in a dream? Is it all the things you'd like to have been? Is it all the places that you haven't yet seen? Tell me what's in a dream..." (What's in a kiss, Gilbert O'Sullivan)
Aquest fragment sintetitza el què tota persona es pregunta al final de la vida, quan ha de fer balanç de la seva existència.

Particularment, no sé encara què vull ser, però sé que vull realitzar coses que trascendeixin per molta gent. No és suficient tenir bones intencions, s'han de portar a terme. No és suficient instal·lar-se en el conformisme, ens hem de superar i millorar. No és suficient amb saber quatre coses d'això i d'allò, jo vull adquirir coneixements de tot allò que em permeti saber com són i com funcionen la societat, els Estats, l'economia, la política, el dret, i més que cap altra cosa, les persones. No és suficient 'viure el què toca' i ja està, hem de buscar noves experiències i nous indrets... Tot allò que m'ajudi a comprendre millor el món que ens envolta i el què hem vingut a fer en aquest univers.

Visqui el que visqui, sigui el que sigui, espero viure-ho amb intensitat. Perquè si no, no sé si val la pena passar per aquest món. Suposo que el sol fet de viure i d'ésser conscient de la nostra existència ja és un tresor de la natura, però és evident que hem d'aprofitar aquesta oportunitat única que té cada ésser quan neix. No obstant, tot passa molt ràpid... o molt lent?

"Las flores nacen, después se marchitan... las estrellas brillan, algún día se extinguen.. esta tierra, el sol, las galaxias y hasta el mismo universo algún dia también se destruiran.. comparado con eso, la vida del hombre no es más que un parpadeo, un escaso momento... en ese escaso momento, las personas nacen, ríen, lloran, luchan, son heridas, sienten alegria, tristeza, odian a alguien, aman a alguien.. todo en un solo momento, y después son abrazadas por ese sueño eterno llamado muerte.”

Aquest extracte m'impacta cada cop que el llegeixo. Al cap i a la fi, és fàcil pensar que la humanitat és trivial, que sóm irrelevants. I ja no diguem cada individu, amb les seves preocupacions, les seves aspiracions, en fi, amb la seva vida. Tot tan volàtil... Malgrat això, lluitem per una vida digna, una vida intensa, una vida plena de felicitat, una vida que ens faci sentir satisfets quan deixem aquest món... una vida viscuda amb sentit, una vida plena de somnis realitzats.

Que es compleixin els vostres somnis a l'any 2008. Àlex.

"I Have a Dream"

2007-12-30T04:08:00.000+01:00

Un dels millors discursos de la història de la humanitat:

http://video.google.es/videoplay?docid=1732754907698549493

El discurs:

August 28, 1963 -- [AUTHENTICITY CERTIFIED: Text version below transcribed directly from audio.]
I am happy to join with you today in what will go down in history as the greatest demonstration for freedom in the history of our nation.

Five score years ago, a great American, in whose symbolic shadow we stand today, signed the Emancipation Proclamation. This momentous decree came as a great beacon light of hope to millions of Negro slaves, who had been seared in the flames of withering injustice. It came as a joyous daybreak to end the long night of their captivity.
But one hundred years later, the Negro still is not free. One hundred years later, the life of the Negro is still sadly crippled by the manacles of segregation and the chains of discrimination. One hundred years later, the Negro lives on a lonely island of poverty in the midst of a vast ocean of material prosperity. One hundred years later, the Negro is still languished in the corners of American society and finds himself an exile in his own land. And so we've come here today to dramatize a shameful condition.

In a sense we have come to our nation's capital to cash a check. When the architects of our republic wrote the magnificent words of the Constitution and the Declaration of Independence, they were signing a promissory note to which every American was to fall heir. This note was a promise that all men, yes, black men as well as white men, would be guaranteed the unalienable rights of life, liberty, and the pursuit of happiness. It is obvious today that America has defaulted on this promissory note, insofar as her citizens of color are concerned. Instead of honoring this sacred obligation, America has given the Negro people a bad check, a check which has come back marked "insufficient funds."
But we refuse to believe that the bank of justice is bankrupt. We refuse to believe that there are insufficient funds in the great vaults of opportunity of this nation. And so we have come to cash this check, a check that will give us upon demand the riches of freedom and the security of justice.

We have also come to this hallowed spot to remind America of the fierce urgency of Now. This is no time to engage in the luxury of cooling off or to take the tranquilizing drug of gradualism. Now is the time to make real the promises of democracy. Now is the time to rise from the dark and desolate valley of segregation to the sunlit path of racial justice. Now is the time to lift our nation from the quicksands of racial injustice to the solid rock of brotherhood. Now is the time to make justice a reality for all of God's children.

It would be fatal for the nation to overlook the urgency of the moment. This sweltering summer of the Negro's legitimate discontent will not pass until there is an invigorating autumn of freedom and equality. Nineteen sixty-three is not an end but a beginning. Those who hope that the Negro needed to blow off steam and will now be content will have a rude awakening if the nation returns to business as usual. There will be neither rest nor tranquility in America until the Negro is granted his citizenship rights. The whirlwinds of revolt will continue to shake the foundations of our nation until the bright day of justice emerges.

But there is something that I must say to my people who stand on the warm threshold which leads into the palace of justice. In the process of gaining our rightful place we must not be guilty of wrongful deeds. Let us not seek to satisfy our thirst for freedom by drinking from the cup of bitterness and hatred. We must ever conduct our struggle on the high plane of dignity and discipline. We must not allow our creative protest to degenerate into physical violence. Again and again we must rise to the majestic heights of meeting physical force with soul force.
The marvelous new militancy which has engulfed the Negro community must not lead us to a distrust of all white people, for many of our white brothers, as evidenced by their presence here today, have come to realize that their destiny is tied up with our destiny. And they have come to realize that their freedom is inextricably bound to our freedom. We cannot walk alone.
And as we walk, we must make the pledge that we shall always march ahead. We cannot turn back. There are those who are asking the devotees of civil rights, "When will you be satisfied?" We can never be satisfied as long as the Negro is the victim of the unspeakable horrors of police brutality. We can never be satisfied as long as our bodies, heavy with the fatigue of travel, cannot gain lodging in the motels of the highways and the hotels of the cities. We cannot be satisfied as long as a Negro in Mississippi cannot vote and a Negro in New York believes he has nothing for which to vote. No, no, we are not satisfied and we will not be satisfied until justice rolls down like waters and righteousness like a mighty stream.

I am not unmindful that some of you have come here out of great trials and tribulations. Some of you have come fresh from narrow jail cells. Some of you have come from areas where your quest for freedom left you battered by the storms of persecutions and staggered by the winds of police brutality. You have been the veterans of creative suffering. Continue to work with the faith that unearned suffering is redemptive. Go back to Mississippi, go back to Alabama, go back to South Carolina, go back to Georgia, go back to Louisiana, go back to the slums and ghettos of our northern cities, knowing that somehow this situation can and will be changed. Let us not wallow in the valley of despair, I say to you today, my friends. And so even though we face the difficulties of today and tomorrow, I still have a dream. It is a dream deeply rooted in the American dream.

I have a dream that one day this nation will rise up and live out the true meaning of its creed: We hold these truths to be self-evident that all men are created equal.
I have a dream that one day on the red hills of Georgia the sons of former slaves and the sons of former slave owners will be able to sit down together at the table of brotherhood.
I have a dream that one day even the state of Mississippi, a state sweltering with the heat of injustice, sweltering with the heat of oppression, will be transformed into an oasis of freedom and justice.

I have a dream that my four little children will one day live in a nation where they will not be judged by the color of their skin but by the content of their character. I have a dream today!
I have a dream that one day, down in Alabama, with its vicious racists, with its governor having his lips dripping with the words of interposition and nullification; one day right down in Alabama little black boys and black girls will be able to join hands with little white boys and white girls as sisters and brothers. I have a dream today!

I have a dream that one day every valley shall be exalted, and every hill and mountain shall be made low, the rough places will be made plain, and the crooked places will be made straight, and the glory of the Lord shall be revealed and all flesh shall see it together.
This is our hope. This is the faith that I will go back to the South with. With this faith we will be able to hew out of the mountain of despair a stone of hope. With this faith we will be able to transform the jangling discords of our nation into a beautiful symphony of brotherhood. With this faith we will be able to work together, to pray together, to struggle together, to go to jail together, to stand up for freedom together, knowing that we will be free one day. And this will be the day, this will be the day when all of God's children will be able to sing with new meaning, "My country 'tis of thee, sweet land of liberty, of thee I sing. Land where my fathers died, land of the Pilgrim's pride, from every mountainside, let freedom ring!" And if America is to be a great nation, this must become true.

And so let freedom ring -- from the prodigious hilltops of New Hampshire.
Let freedom ring -- from the mighty mountains of New York.
Let freedom ring -- from the heightening Alleghenies of Pennsylvania.
Let freedom ring -- from the snow-capped Rockies of Colorado.
Let freedom ring -- from the curvaceous slopes of California.
But not only that.
Let freedom ring -- from Stone Mountain of Georgia.
Let freedom ring -- from Lookout Mountain of Tennessee.
Let freedom ring -- from every hill and molehill of Mississippi, from every mountainside, let freedom ring!

And when this happens, when we allow freedom to ring, when we let it ring from every village and every hamlet, from every state and every city, we will be able to speed up that day when all of God's children, black men and white men, Jews and Gentiles, Protestants and Catholics, will be able to join hands and sing in the words of the old Negro spiritual,
"Free at last, free at last.
Thank God Almighty, we are free at last."

EL BANC DELS POBRES

2007-12-07T02:15:00.000+01:00

Avui escric perquè conegueu la lliçó del mestre Muhammad Yunus, Doctor en Ciencies Econòmiques per la Universitat de Nashville. Va néixer el 1940 i té una història humanament bella. El relat de la seva vida és apassionant. Aquí el veiem rebent el Premi Nobel de la Pau 2006.

El Dr. Yunus va néixer en una família rica a Bangladesh, va ésser un estudiant excel·lent i brillant, va fer un Màster a Nashville, Tennessee, al 1965. Al 1972 va tornar a Bangladesh, per ésser catedràtic del departament d'economia de la Universitat de Chittagong. La perplexitat el va envair l'any 74, amb l'ona de fam que es va produir. Ell explicava elegants teories a les aules sobre el funcionament de l'economia mentre a 100 metres la gent del seu país es moria, literalment, de gana. Un dia va decidir preguntar als habitants del poble on estava situada la Universitat quins eren els problemes que tenien per sobreviure, menjar, i realitzar les necessitats més elementals que comporta la dignitat humana. Va localitzar el major problema amb el qual els pobres topaven: no tenien capital i havien de cedir gran part del què produien a un senyor ric. D'aquí va néixer la idea del microcrèdit, una fórmula que s'estendria fins a l'actualitat amb un èxit sorprenent a nivell mundial.

El Dr. Yunus va fundar el Grameen Bank, en bengalí "El Banc dels Pobres". Per què? Va observar que cap dels bancs concedia crèdits als pobres. És a dir, els bancs no prestaven diners a la gent que realment els necessitava. Com més ric era algú, més crèdit li concedien. Per què? D'on prové aquesta mentalitat tradicional de fer banca? Prové de la concepció capitalista que només es centra en el benefici personal. Aquest tipus d'activitat econòmica no contribueix, en cap aspecte, a construir una societat més avançada i més rica. Només contribueix a la fractura econòmica de la societat, i per tant a la fractura social, per no topar amb les mateixes dificultats quotidianes i provocant la confrontació d'interessos irreconciliables.

Així doncs, va portar endavant el seu projecte, primer concedint microcrèdits amb el seu capital propi, i al poc temps amb el Grameen Bank. Com es va organitzar la concessió de microcrèdits? Parlem primer de l'etapa inicial, abans de la creació del banc, en què prestava els seus propis diners. El Dr. Yunus va concedir préstecs a grups de 5 dones cadascun. Els microcrèdits es concedien i es retornaven amb una setmana. És a dir, el microcrèdit que es concedia el dilluns, es retornava el dilluns següent. Per què es concedien els microcrèdits? Per gaudir d'un capital mínim que permetés generar diners realitzant activitats comercials, com per exemple venent i comprant productes de primera necessitat, generant dinamisme econòmic, flux de capital, creació de riquesa. Els préstecs es tornaven religiosament, i aquesta és la part que la majoria de la gent no acaba de comprendre quan se li explica aquest fascinant relat. Situem-nos en el context d'aquesta gent que està immersa en la pobresa, empapem-nos de realitat quotidiana de Bangladesh i reflexionem. Realment algú de nosaltres perdria una oportunitat d'or com ho és aquesta? Hi ha trens que només passen una vegada en aquesta vida.

La majoria de la gent, en el seu subconscient, subestima a la gent pobre. Consideren que no tenen la intel·ligència suficient com per desenvolupar-se econòmicament. Muhammad Yunus ha canviat aquesta concepció de la gent pobre, demostrant que això són complexos de superioritat existents entre cultures que no responen a una realitat determinada. Quan Yunus va aconseguir millorar substancialment el primer poble, tant el Govern de Bangladesh com l'entorn intel·lectual del país li qüestionaven la viabilitat del seu projecte en més d'un poble. Ho va fer en dos, i li van respondre el mateix: 'amb cinc pobles no podràs'. Així va anar transcorrent el temps, fins que tots els pobres de Bangladesh sortien de la pobresa gràcies a l'ajuda dels microcrèdits del Grameen Bank. Actualment, són presents a moltes parts del globus.

Abans de continuar, però, cal precisar si el Grameen Bank era exclusivament una institució de caràcter econòmic. La resposta és no. L'objecte social del banc anava molt més enllà de la generació de capital: pretenia que els pobres milloressin la seva qualitat de vida, i això implica Sanitat i Educació per als fills, entre molts altres serveis fonamentals. També es van oferir beques per als fills que volien seguir estudiant i anar a la universitat. En fi, el Grameen Bank era una institució que procurava pel progrés de la societat, no només d'una part minoritària d'ella.

Però, qui era propietari del banc? Era solvent? Era rentable? Què s'entén per rentable? El banc pertanyia i pertany a tots els que sol·liciten microcrèdits. Per tant, la propietat és comuna en un 94%, exceptuant el 6% restant, propietat del Govern de Bangladesh. Solvent, és clar que ho era, es cobraven els interessos necessaris perquè el banc seguís funcionant. Aquests interessos eren molt baixos. Per què? La rentabilitat no és un factor important del Grameen Bank ja que no s'hi busca una voluntat d'enriquiment personal. Per tant, és una institució amb benefici zero. Tot benefici que pogués obtenir sense concedir beques o altres ajudes de caràcter social el destina, precisament, a aquestes activitats. Perquè els diners no ho són tot en aquest món globalitzat. El més important és tenir la capacitat d'obrir-se portes a un mateix, d'accedir al coneixement i a la formació personal. D'aquesta manera es poden obtenir diners i un cert nivell de qualitat de vida, digne, amb la condició fonamental del benestar personal i conjunt (d'una comunitat, d'una regió, d'una autonomia, d'una Nació o d'un Estat, és irrelevant pel tema que ens ocupa).

Moltes altres anècdotes apassionants omplen pàgines d'una història intensa com ho és aquesta. Muhammad Yunus es digne del Premi Nobel de la Pau 2006, és un gran home. Ha realitzat una contribució impagable a la humanitat, que demostra que tot és possible si un s'ho proposa. Pensem en com i on va començar aquest home. Amb coneixements i força de voluntat, ha arribat molt lluny, ha estat capaç de liderar un projecte amb moltíssims enemics (l'èxit crea enemics). Ha construït un món millor. Ha integrat una part de la població mundial que estava fora del moviment globalitzador del planeta. Ara aquesta part de la humanitat s'ha integrat, en major o menor mesura depenent del país en el què viu, a la globalització econòmica, és a dir, a la lliure circulació de capital, treball, comerç, tecnologia i informació (Aquests 5 elements defineixen la globalització econòmica segons Xavier Sala-i-Martín.). Encara hi ha molt camí per recórrer per disminuir la pobresa al món, que no les desigualtats. Les desigualtats no són importants per mi, qui reclama igualtat és que se sent en una posició inferior pel simple fet de disposar de menys poder econòmic. No em sembla una reclamació legítima, més aviat considero que és l'enveja, el desitg de poder el què fa demanar la igualtat.

Com es pot disminuir la pobresa al món? De moltes maneres, però totes aboguen per la igualtat d'oportunitats i es basen en introduir les societats civils a la globalització econòmica. El camí triat per Muhammad Yunus, també. Ell ha escollit posar els mitjans mínims perquè tothom que volgués tingués la oportunitat de sortir de situacions de pobresa tristes i impròpies de la dignitat humana. No confonguem, però, la política del Grameen Bank amb polítiques socialistes: si una part de la població mundial en situació de pobresa ha millorat, no es deu a subvencions de cap mena, ni tampoc a iniciatives governamentals de cap Estat. Es deu a l'activitat emprenedora que emergeix dels principis capitalistes i que aplica cadascún dels milions de persones que sol·liciten microcrèdits setmanals al Grameen Bank per sortir de la pobresa i aspirar a una vida millor. El què resulta més curiós, no obstant, és que un 99% dels clients (i alhora propietaris) del Grameen Bank no tenen ni la més remota idea de quins són els principis capitalistes, el què vol dir que el capitalisme és un sistema present en la naturalesa de l'ésser humà que viu en societat.

Per acabar vull destacar que hi ha altres camins de contribuir a reduir la pobresa al món. Un estudi de Xavier Sala-i-Martín mostra que la globalització econòmica, que va arribar als anys 80 amb el període neoliberal dels governs d'Anglaterra i Estats Units amb Tatcher i Reagan respectivament, coïncideix amb la reducció de la pobresa en aquests últims 25 anys. La globalització coïncideix també amb la reducció de les desigualtats, el què em sembla sorprenent. Encara que simultaneïtat en el temps no implica causalitat, jo opino que sí que existeix una relació de causa-efecte, i així ho considera també Xavier Sala-i-Martín. Globalitzar i fomentar les economies de mercat per als països subdesenvolupats és un altre camí per contribuir a un món amb menys pobresa. Cadascú és lliure de triar què aporta i de quina manera ho fa al món, a la societat civil de la qual forma part o a qualsevol altre comunitat humana.

La casa gran del catalanisme, per Artur Mas

2007-11-21T03:46:00.001+01:00

Conferència d'Artur Mas realment interessant al Palau de Congressos de Catalunya, avui, 20 de novembre. El més rellevant, l'aposta per una Catalunya capdavantera i de referència al món, i el dret a decidir del poble de Catalunya.

Us aconsello que aneu a l'Avui i us baixeu el text íntegre que ha pronunciat en Mas, o que aneu a Youtube a escoltar un resum si voleu saber què diu. Perquè, un cop més, els mitjans de comunicació (catalans i espanyols!) porten un serial de mentides que no reflexa amb la realitat. El cas de l'ABC, aberrant. Viuen en una altra dimensió. Aquesta Espanya és la que augmenta l'independentisme i el sobiranisme català, la que provoca rebuig per Espanya, la que conciencia al poble de Catalunya que no ens interessa estar en una Espanya com aquesta. No només és una qüestió de sentiment, ja que el dia que es planteji un referèndum d'independència (que es guanyarà, sinó no es convocarà), una part important dels vots a favor serà perquè això és el què li interessa a Catalunya, no perquè s'emocionin escoltant els Segadors (que també pot ser, i també hi haurà molta gent que votarà per sentiment).

El què em fa més ràbia de tot això és que els mitjans de comunicació catalans no veuen en la Conferència el seu autèntic propòsit: un projecte de país per Catalunya. Allò necessari i fonamental perquè Catalunya sàpiga cap a on es dirigeix. Però no, el Periódico y altres diaris en fan una lectura en clau partidista de la Conferència. Estan cecs? Què té a veure aquest discurs amb les eleccions autonòmiques, per les quals manquen tres anys? No és més lògic pensar que els polítics, almenys alguns, volen deixar de banda la lluita partidista i centrar-se en fer política de veritat, en què li interessa a Catalunya? Estic fart de les manipulacions dels diaris. Cadascú hi veu el què li interessa, no el què interessa a Catalunya. Si que se l'han escoltat poc al líder de CDC quan aquest parlava de regeneració i qualitat democràtica.

Al final, per saber què ha dit l'Artur Mas realment, només queden tres camins: llegir-te els 47 folis de conferència, que ningú fa, assistir-hi (3000 persones hi van anar), o veure un resum al videoblog del Artur Mas o al Youtube mateix.

Pataleta estudiantil universitària i altres contes d'horror

2007-11-18T16:33:00.000+01:00

Abans d'entrar en matèria, comentar que finalment sí segueixo el bloc, paralitzat des de fa setmanes per problemes personals. Hi ha una cançó que canta Paco Ibáñez, Palabras para Julia (de José Agustín Goytisolo), que conté la següent cita: "Nunca digas no puedo más y aquí me quedo."

El títol d'avui va dedicat a la Plataforma Mobilitzadora en Defensa de la Universitat Pública, que ha emès un comunicat... eh... direm revolucionari, en contra del Pla de Bolonya.

http://www.universitatpublica.org/?page_id=5

De totes les mentides que es diuen en aquest comunicat, em quedo amb un parell o tres:

En primer lloc, la PMDUP s'autoproclama com "l'única veu legítima dels estudiants de les Universitats de Barcelona", ja que representa associacions i col·lectius estudiantils. I jo dic, i els que no formen part de cap associació estudiantil? I els que simplement no aixequen la veu perquè estàn conformes amb com será la Universitat Pública amb l'arribada de Bolonya? A aquests, qui els representa? Els representa el sentit comú, l'interès general, aquests fins ara no havien necessitat de representació. La legitimitat d'un sistema es mesura per la creença de legitimitat per part dels què estàn subjectes a aquest sistema, no només dels que fan soroll amb els timbals.

Segon punt, els crèdits ECTS (crèdits Bolònya) ocupen entre 25 i 30 hores la setmana, no 40. No fem demagògia, si us plau. Per tant, sí que es pot compatibilitzar universitat i feina. El què no es pot compatibilitzar és universitat, feina, festes i associacions. Però cadascú ha de complir amb els deures que ell mateix s'autoimposa, perquè recordo que l'educació obligatòria acaba als 16 anys. En el moment que es fa Batxillerat i carrera universitària se suposa que és una voluntat de l'estudiant, no una exigència ni una imposició.

Tercer punt, la llengua catalana no està condemnada a desaparèixer del món acadèmic i científic. El català no pot ser l'única llengua vehicular de l'ensenyament superior, al contrari, ha d'ésser un dret fonamental. Tothom que vulgui hi ha de poder estudiar, en català. Ara bé, en francès, anglès o castellà també seria bo que hi hagués més carreres universitàries.

Últim punt, cito textualment una frase del comunicat revolucionari: "Volem que la universitat torni a ser un espai de solidaritat, lluites i revoltes."

Com???? Però que s'han tornat bojos?

Aquí la PMDUP es queda a gust. La solidaritat s'ha perdut en algún moment? A què es refereixen amb solidaritat? El comunicat amaga una voluntat d'imposar una ideologia política pròxima al marxisme. Lluita i revolta contra qui? I per què? Ah, sí, lluita contra el capitalisme,(que en realitat és l'Estat del Benestar), que és qui proporciona polítiques socials i la intervenció de l'Estat en l'economia de mercat. Algú es pensa que els serveis públics com el transport o la universitat o la sanitat, pel fet de ser públics, són gratuïts? Si els universitaris només paguen una petita part del què costa a les universitats mantenir aquests alumnes, és gràcies a les subvencions de l'Administració (en aquest cas la Generalitat, em sembla), que provenen dels impostos de tots els ciutadans. En fi, no saben que el què ells plantejen ens porta cap a la runa. Les coses no es canvien a cop de revolta, es canvien a base de consens o de majoria, i la política és qui s'encarrega de fer-ho.

El Pla de Bolonya no privatitza la Universitat Pública, la PMDUP no sap el què vol dir privatitzar. El Pla de Bolonya mira de fer competitiva a la Universitat Pública perquè no desaparegui, procura que sigui de qualitat, i que s'equiparin tots els títols a nivell europeu. A veure si es potencia la cultura de l'esforç, tan poc present a Catalunya i tan fortament arrelada a Europa.

Em podria extendre més, però prefereixo comentar altres coses enlloc de perdre més el temps contraargumentant un text que no aplica a l'esperit constructiu, sinó de revolta i de lluita com si la Universitat hagués de regir-se per la Llei de la Selva. Coneixent a persones amb càrrecs públics destacats han arribat a les meves oïdes com funciona la política per dins, com es nomenen els ministres i els consellers, i com alguns polítics fan el ridícul espantós, per després ésser els més valorats quan pregunten a la ciutadania. També he tingut constància de com funciona el poder judicial espanyol, i he de dir que s'assembla al model caciquista del Txad. M'estic adonant que la política, actualment, és únicament imatge. I això és una desgràcia. La política s'està convertint en màrqueting, en gestió i comercialització d'un producte. I hauria d'ésser molt més que això. Aquest problema l'haurem de resoldre les generacions emergents.

Lideratge

2007-10-22T20:34:00.000+02:00

El Lideratge és una de les qüestions que més em fascinen de les persones. Trobem en les grans personalitats intel·lectuals de la història els Líders de la Humanitat. Sempre m'he preguntat si jo tenia una petita part, fugaç, d'aquesta qualitat extraordinària com és el Lideratge. La veritat és que, essent ambiciós com sóc, sempre he pensat que seré capaç de Liderar grans projectes. Un dels que més m'atrauen, sens dubte, és el de construir la meva nació, la Catalunya del futur. El Lideratge, per tant, no és un fi, és el mitjà amb el qual podrem construir el nostre país. És a dir, el PODER no és una finalitat, sinó una eina al servei de la ciutadania. Aquest projecte va començar el dia 15 d'octubre de 2007, i no sé com acabarà. El què sí que sé és que la meva il·lusió i motivació per crear un projecte pel meu país, partint des de zero, té força. M'integraré en un equip que té el mateix objectiu que jo, crec. S'ha de veure si sé estar a l'alçada d'aquest grup de companys, espero que aviat amics, i oferir-los el millor de mi, ja sigui des del punt de vista polític o des d'un altre, com la vessant econòmica.

Potser acaba malament, tot això. Potser no ho aconseguim. Segurament serà així. Però alguna cosa dins el meu cor em diu que la determinació i la confiança que tenim ens permetra estar orgullosos d'allò que haguem construït, del nostre legat.

"Me llamo Josep Lluís, aquí y en China"

2007-10-18T04:41:00.001+02:00

Doncs jo em dic Àlex. La descripció que he fet de mi a la part esquerra del blog és adient com a carta de presentació. Aquest és l'inici del meu blog, on hi haurà contingut una part de mi que compartiré amb vosaltres. Més enllà del contingut del blog, amb el què podeu estar d'acord o no, demano respecte per tots aquells que publiquin missatges. És el principi fonamental de tota relació humana: l'intercanvi d'impressions implica respecte i tolerància per assimilar les diferents opinions que es puguin manifestar. La meva idea és obrir el dret de publicació a tots els lectors sense que hagin d'estar registrats, sempre que s'identifiquin amb un nom, per debatre els temes d'actualitat, espero que interessants, que aniré plantejant progressivament. Si aconseguim aquest primer i modest objectiu, estarem fomentant l'estil de política que cal a Catalunya i a tots els pobles democràtics del món. Aviat ens capbussarem en temes de política, societat, cultura, economia, religió, filosofia i tot allò que trobeu interessant. El plat fort del blog, però, serà la política.

Voldria començar comentant els episodis impactants que vam viure a TVE la nit del 16 d'octubre al programa "Tengo una pregunta para usted". En Duran i Lleida va mostrar molta honestedat com a persona responent a la qüestió del vel i sense caure en la fàcil resposta del què es considera "políticament correcte". Però a part d'aquesta menció breu al polític català d'Unió, voldria centrar les meves reflexions sobre l'actuació de Josep Lluís Carod-Rovira.

Vaig disfrutar com un nen petit al que li regalen una bicicleta per primer cop. Què vaig apreciar? En primer lloc, que la presència de Carod en un programa d'àmbit estatal és sorprenent i a més a més, en aquest cas, molt positiva. No podia estar més d'acord amb les respostes esgrimides pel Líder d'ERC. En la relació Catalunya-Espanya, Carod es un mestre perquè és capaç de plantejar a l'oïent una situació de no imposició o no subordinació, de lògica inversa i contrària al pensament de la societat espanyola. No és una tècnica retòrica el què empra en Carod, sino una realitat realment llunyana que hauria d'ésser actualment, però que no és. Una situació ideal en la qual no s'intenta imposar una cultura i llengua per sobre de les altres, com es pretén en la actualitat des de certs mitjans de comunicació per mètodes visibles i no tan visibles per la majoria de la societat. La forma de pensament de la societat espanyola, plasmada en les preguntes del programa de TVE, ve induïda, sens dubte, per les manipulacions dels mitjans de informació espanyols. Especialment, però no únicament, de la COPE, un insult a la intel·ligència de la societat espanyola i a la dignitat de la societat catalana.

Finalment, vull destacar la resposta d'en Carod que evidencia la intenció homogeneïtzadora espanyola en qüestions lingüístiques i territorials: "Me llamo Josep Lluís, aquí y en China". Espero les vostres opinions al respecte si vau veure el debat per televisió. Si no, també podeu aportar qualsevol comentari que us sembli interessant. Ens podríem estendre molt més sobre el debat, però si el mireu us fareu una molt bona idea de tot això que us explico.

El link del programa de TVE: és el vídeo on intervé Carod-Rovira. Si no l'heu vist, mireu-lo, estigueu d'acord ideològicament amb en Carod o no. És molt interessant des del meu punt de vista. Un exercici d'aclarament d'idees i conceptes a una societat espanyola que no té ni idea de com és en Carod-Rovira i de què defèn, estiguem o no d'acord amb els ideals del polític independentista català.

Àlex.